Records

Fa un mes, vaig posar una recepta que vaig recuperar de la meva àvia, la tenia la meva mare en una llibreta manuscrita, per fer el Menjar Blanc.

Des de llavors l'he fet diverses vegades i tots els amics que la proven queden gratament sorpresos, tothom repeteix. A més de menjar aquestes postres, m'encanta preparar-ho.

Des que m'agrada cuinar, i d'això en fa almenys 20 anys, en tinc en el record una aroma que jo relacionava amb la llet, però que no sabia identificar. Ara que he preparat aquesta antiga recepta, ja sé d'on ve el meu record olfactiu, és el que fa la llet en bullir-la amb la closca de llimona, la branqueta de canyella, i amb la farina d'arròs. Quan estic remenant i remenant, no puc parar de posar el nas a la cassola per percebre aquesta olor que tants records em porta, encara que aquests siguin només olfactius. En el moment que comença a espessir la Menjar Blanc, és el moment d'olor més intensa.

Una altra reflexió que m'agradaria fer en relació amb aquesta recepta és que les receptes antigues tenen el valor del prova i error, més afinat. Explico, fent-les moltes vegades s'han anat millorant, buscant l'excel·lència.

Ahir, vaig cuinar aquest plat una vegada més, i vaig fer la recepta al peu de la lletra, èxit absolut! perfecció!. Però l'anterior vegada que la vaig fer, m'oblidi de posar-hi aigua (que la porta), ia més li vaig posar sucre bru, per variar-la una mica, i no quedava igual, estava bo però no era sublim.

La foto que acompanya el post és del meu Menjar blanc, el de la meva mare i el de la meva àvia. Algun dia vull provar de posar-vos una mica d'agar agar, per posar-lo en un motlle i intentar obtenir una forma més definida, però la recepta és aquesta.