Efectes especials

He llegit algunes coses, en blogs, premsa, i a la pròpia Web, de les presentacions que s'han produït al Madrid Fusión, el certamen gastronòmic, que es fa dir a si mateix “Cimera Internacional de Gastronomia”, que ha tancat recentment la seva cinquena edició a la capital d'Espanya.

I he de dir que he vist massa efectes especials, o més ben dit, que només he vist efectes especials.

Ja fa temps que crec en el paral·lelisme entre les pel·lícules que es basen només en efectes especials, i els plats que només tenen efectes especials. Per a mi tant en una pel·lícula, com en un plat, l'important són la idea, el guió, i sobretot el resultat final (parlo de sabor i olfacte, encara que també siguin importants la vista i altres sentits). Si són necessaris efectes especials, benvinguts siguin, no és que estigui en contra de qualsevol pel·lícula o plat que els contingui, i només admeti el cinema DOGMA, i els plats de l'àvia. Però un plat només amb aquests efectes, em sembla una estupidesa, com tantes pel·lícules americanes que inunden les nostres cartelleres.

M'encanta la cuina moderna, faig coses a casa, que fa només 10 anys no es feien ni als millors restaurants. M'encanten pel·lícules com Blade Runner, exemple clàssic de pel·lícula amb un bon guió i uns bons efectes especials. Però començo a estar cansat de tots aquests plats efectistes.

No suporto les receptes, on hi ha 6 ingredients, cadascun cuinat per separat i en cadascun s'utilitza una tècnica diferent desenvolupada a la Nasa, i que al final es posen tots junts en un plat preciós, creant una escultura digna d'estar exposada al MOMA, a mi em sembla que alguna cosa no funciona en tot això.

Si en un plat poso més d'un ingredient, vull que un ajudi l'altre, i junts millorin el que són per separat, o almenys que no empitjorin. Deixeu-me utilitzar un exemple extraclàssic (com a exageració), la paella està més bona, que un arròs bullidet, amb unes verdures liofilitzades, i un pollastre cuit a baixa temperatura. La gràcia està en el tot.