3 o 4 al dia

Mai vaig pensar que faria un arròs amb la Thermomix, però aquesta “recepta” que poso avui aquí és ideal per a un arròs de guarnició, queda molt bé i no t'has de preocupar per res, ja que controlem quantitats temps i temperatura. L'objectiu de posar aquesta recepta al Blog és que així la tinc a mà (quantitats, velocitats, temperatura), que és una mica l'objectiu constitucional del nostre bloc. Ingredients   50 gr. d'oli d'oliva 800 gr. d'aigua 350 gr. d'arròs Una mica de sal al gust Preparació Recordeu que per fer-ho utilitzem el cistell de la Thermomix.  Posem l'oli, l'aigua i la sal i ho barregem una mica, 5 segons a velocitat 6, per exemple. Posem la cistella dins el got de la Thermomix i fem bullir l'aigua, programant uns 7 minuts, varoma, velocitat 4. Hi tirem l'arròs dins la cistella, ho podem fer sense obrir la Thermomix a través del forat i programem 13 minuts, varoma, velocitat 4. De tant en tant amb l'espàtula movem una mica l...

I'm writing this post, answering the call of ideas that Twitter launched recently.  First of all, just to say that I'm twitter's user since the beginnig. Now nobody reads my tweets anymore. I'm an early adopter in most technologies, communications tools and all kind of solutions on Internet.  In my opinion, one of the main problems on Twitter now, is that most people use it to talk, and just few of them is using it to listen. In order to get more followers, people make the trick consisting in follow people that follows people similar to you, or with similar interests, with the goal of that people will follow you back.  As Twitter people knows there's tools that helps to unfollow people that don't follow you back, after a few days, helping you with this method.  This process, create this kind of accounts with 10.000 following and 10.000 followers, and every day there's more accounts of that type.  I think will be good, to estimate a maximun numbe...

Ahir, 23 d'abril de 2014, va morir als 83 anys el poeta Gerard Vergés i Príncep, el cosí germà del meu pare. Farà uns tres anys, després de llegir un fantàstic recull d'articles que publicava setmanalment al diari Avui, de nom Alfabet per adults , vaig fer un post en aquest blog que feia referència al llibre, a un dels articles del recull, Elogi a les Serves, "aquell fruit humil que ni es compra ni es ven al mercat" i als seus, en aquell moment recents 80 anys.   Per via d'un amic, Manolo i del meu cosí Carles, el textet que vaig escriure va caure a les seves mans, i em va trucar. Quina vergonya vaig pensar, no estava massa content de com estava escrit, que ho vegi un cuiner és una cosa, però que ho vegi un escriptor al que admires, és una cosa ben diferent. Ell, generós, amb la seva veu a la vegada forta i dolça, em va dir, Víctor m'ha agradat molt el que has escrit. Jo li vaig agrair però li vaig dir que no n'estava massa content, que era massa ama...

Vaig estar jugant ja fa temps amb la tècnica de l'esferificació i vaig aplicar una tècnica d'Innovació, dins la línia del pensament lateral (lateral thinking), basada a separar-te de l'objectiu per obtenir un resultat trencador, i analitzar-ho després per aconseguir idees disruptives, i noves línies de recerca cap a la generació d'idees no lineals. La meva idea era treballar la bellesa en la composició, fent èmfasi en els colors i la natura. Vaig fer una esfera d'aigua blava, que no és més que aigua amb un colorant alimentari blau, on vaig anar jugant amb les quantitats fins a trobar un color mar, exageradament bonic, segurament irreal, i el conegut alginat (Algin).  Per esferificar utilitzeu un bany d'aigua amb Calcic, on vaig anar tirant les porcions d'aigua blava, per aconseguir aquest magnífic acabat. Per muntar la imatge la vaig posar sobre arròs cru, per ressaltar que no és una cosa que tingui com a objectiu ser menjat.

Al Menú degustació del restaurant el Molí del Duc, hem fet alguns dies (el menú variava lleugerament), una esferificació d'Olives verdes amb Anxoves. Alguns dies posàvem l'anxova a dins, i el dia de la foto la vam posar fora. Als clients els sorprenia sempre.   Un petit homenatge a Ferran Adriá, en aquest moment de canvi.

Ja he explicat diverses vegades que no m'agraden els formatges forts. Vaig estar al pont de Sant Joan pel riu Lot a França, en un baixell, que portavem nosaltres, dir que és molt fàcil, que no cal carnet i que em va permetre entendre l'expressió "mariner d'aigua dolça". Vaig comprar aquests formatges a Cahors, al seu deliciós mercat de dissabte al matí.  Els vaig fer aquesta foto a la coberta del vaixell, m'agrada més la foto, la forma, la capseta de fusta que els formatges en si, però estaven bons tenien moltes espècies, i no eren gaire forts.

Soc subscriptor del diari Ara, de la versió premium digital, que permet llegir el diari des de l'IPAD (versió per cert molt ben resolta) i des de la Web. En el format paper em costa llegir un diari nou, i a diari no tinc temps de llegir res en paper. Això sembla un joc de paraules. Quan compro diaris en paper és alguns dissabtes i tots els diumenges. En aquest casos compro El Pais i casi sempre també La Vanguardia son molts anys fent-ho així, per canviar ara de format, ordre, colors i tipus de lletra. M'agrada com escriuen i el temes que tracten, molts dels que ho fan a L'Ara , potser perquè son una mica la meva generació, gent al voltant dels 40. Tinc que dir que alguns m'han començat a agradar solament després de llegir-los assíduament, ja que abans en tertúlies TV i altres fòrums no hem feien massa gràcia, però escriuen força be, i és el que demano i el que busco quan es tracta de llegir. Entre aquests està Empar Moliner , que te una columna (mes a mes de un...

Sovint hem trobo a mi mateix, rellegint "textets" que he escrit a aquest humil blog. Reconec que alguns dies m'hi passo una bona estona. No em desagrada gens el que escric, tant quan és en català la meva llengua, com quan ho faig en castellà, l'altra. M'agraden pel que son, senzills "textets", que utilitzant el símil del Fast Food, son una mena de Fast Writte per Fast Read. No tan sovint, però de quan en quan, em passa, que penso en elevar aquests "textets" a l'alçada d'un llibre, com els reculls de textos (aquí ja no uso el diminutiu) que fan molts escriptors que col.laboren en diaris, setmanal o quinzenalment amb petites dosis de la seva gran literatura. Tot per dir-vos que avui he rellegit, un d'aquests reculls deliciosos, " Alfabet per adults " de Gerard Vergés el cosí germà del meu avui mes que mai, estimat pare. El meu oncle, és sens cap mena de dubte, l'escriptor al que més m'agrada llegir, si be massa...

Si encara em queda algun lector se n'haurà adonat, que no estic escrivint res. Havia abaixat el ritme abans del 21 de desembre, però anava escrivint alguna cosa. El dia abans de la loteria de Nadal, em va atropellar un cotxe davant de la Casa Batlló, jo anava amb moto, estava esperant que es posés verd el semàfor per passar, però el cotxe del darrere, que sembla que tenia molta pressa, va accelerar abans d'hora, i em va fer saltar pels aires. Resultat els dos colzes trencats i una forta contusió a l'esquena. Mentre em desmaiava de dolor, i em traslladaven a la vorera, amb l'humor negre i àcid que em caracteritza, vaig pensar, quin lloc més espectacular per morir, als peus de la casa Batllò, envoltat de japonesos. Una ambulància em va traslladar a l'Hospital Sant Pau, i allà em van fer proves per veure tot allò que tenia trencat, al final va ser menys del que semblava inicialment. Hores més tard sortia amb els dos braços enguixats fins a l'espatlla, realment esta...

Ja ha passat prou temps del meu viatge a Singapur, tenia pendent aquest post sobre un àpat al barri de Chinatown. Després d'estar més d'una hora recorrent el mercat d'aliments de Chinatown, on vaig fotografiar les granotes vives . A les 15:00, que en realitat eren les meves 9 del matí (hora espanyola), buscava un lloc per menjar. El principal és que tingués aire condicionat i que fos autèntic. Sorprèn que, amb la calor intensa de Singapur, molts locals al Chinatown profund no tinguin aire condicionat, es veuen fàcilment perquè estan plens de ventiladors, i de gent al seu interior suant, imagineu-vos les cuines d'aquests locals. Vaig trobar un local senzill, però amb aire condicionat i cuina oberta envidrada, hi havia poca gent perquè per a ells ja era molt tard. Vaig demanar diverses coses, que em semblaven conegudes, tot i que la carta també estava en anglès, un dels tres idiomes oficials juntament amb el xinès i el malai, llevat de rice, noodles, chicken i beef, digue...

Avui vull explicar-vos perquè escric tot això, perquè escric un blog. Moltes vegades m'ho pregunten amics i familiars i de vegades m'ho pregunto jo. Al Nadal del 2008, vaig estar al restaurant Semproniana, reservant un dinar per als meus germans, les seves dones (escrit així sembla que siguin polígams) i un servei de Patacuchi per als meus 3 nebots grans, i és clar els meus dos fills, era el meu regal de Reis per a tots ells.  Una experiència familiar genial, a tots ens agrada cuinar i menjar bé, fins i tot als nens. Mentre gestionava la compra i em preparaven els regals, vaig parlar amb Ada Parellada, la propietària del restaurant, coneguda a Catalunya per haver escrit diversos llibres i haver participat en programes de televisió, una persona encantadora i brillant. Li vaig comentar això d'aquest nostre bloc, i ella em va preguntar: Per què escriviu els blocaires?, i en aquell moment no li vaig saber explicar bé, les moltes raons per les quals ho faig, serveixi aquest post...

Ja vaig explicar que a finals de maig, vaig ser a Singapur per feina. Començaré dient que no recomano en absolut viatjar a Singapur. Amb la quantitat de coses que hi ha per veure al món, no té cap sentit anar a un lloc a 14 hores d'avió de Barcelona, on només hi ha centres comercials. Ni que us agradi molt comprar, amb la globalització a tot arreu hi ha les mateixes marques, hi trobareu Mango, Zara, Camper i totes les marques de la resta del món, les de superluxe i les normals. L'oferta d'art tendeix a zero, i la ciutat és una exageració de l'arquitectura insostenible. Fugiu-ne. Si us toca anar-hi per feina, com m'ha passat a mi, uns consells per gaudir de la part gastronòmica. Cal dir que és interessant menjar a Chinatown i a Little India, en tots dos llocs vaig buscar i vaig trobar locals sense turistes, en futurs posts us ho explicaré. El millor de l'experiència pel que fa a la gastronomia, (que és el motiu d'aquest nostre blog) són els centres de Hawk...

Després del meu curs de cuina, no puc viure sense gingebre a la cuina. No és que ho faci servir molt però en tant en una verduleria ho veig, sempre compro un tros. Avui ho he fet servir per animar una amanida, tallat com en mini bastonets, tipus llumins, per sobre d'una amanida d'enciam, li ha donat un toc especial, un toc de frescor. Després he vist que el tros que em quedava tenia l'aparença d'una persona sense cap i li he fet aquesta foto. El gingebre s'usa en cuina per a moltes coses, jo crec que encara que en sabor no s'assembla gens a l'all, com que és d'una intensitat aromàtica semblant, pot substituir-lo o acompanyar-lo en diverses preparacions.

Allò que vaig pronosticar fa poc que podia passar, ha passat (hauria de deixar aquest blog i començar-ne un de futurologia). El Bulli ja no és el número u. En un dels rànquings més prestigiosos de Millor restaurant del món , el de San Pellegrino, on El Bulli havia ocupat la primera posició durant 6 anys seguits, ara és el número 2. Fa mal a la vista, no veure el temple de Cala Montjoi al capdamunt del rànquing. Fa poc comentava, per aquí sobre la cursa que es crearia per ocupar el lloc de Ferran. Vaig fallar pronosticant el seu successor, semblava que aquest podia ser el cuiner del Fat Duck, que estava segon últimament, però potser la intoxicació que van patir diversos comensals del restaurant, i que el va tenir tancat durant unes setmanes, el va perjudicar; també podia ser el Mugaritz, (que estava quart), però que se li cremés el restaurant també el va perjudicar. Al final el guardó ha anat a parar al restaurant danès Noma , (tercer l'any passat), del cuiner René Redzepi, a Cope...

He fet un curs de 3 dies, dos dimecres i un dilluns amb les meves dues cunyades. Començar dient que haestat una de les meves millors experiències gastronòmiques.  La cuina i tota la cultura japonesa, mereixen atenció, són realment especials. Tenen un gran respecte als detalls, no només combinen bé els sabors, sinó també els colors, per exemple una amanida. Cuiden i diria que mimen els ingredients com ningú, busquen els sabors purs, i els combinen per assolir la glòria. Tots els ingredients tenen el seu paper, es busquen sabors nets. Treballen molt amb aliments poc pesats, pocs greixos, pocs sucres, coccions ràpides, per mantenir “la vida” als vegetals. Veure'ls cuinar és genial, la manera de moure els utensilis, com mouen les mans, és com una dansa, busquen la concentració i la perfecció en qualsevol tasca. L'estructura del curs era la següent, arribàvem a casa de Toshiko la nostra Mestra (amb majúscules, a les 20:00, cuinàvem 3 o 4 plats fins a les 22:00 més o menys, i després...

La foto que acompanya aquest post, sembla una pilota de bàsquet però no ho és, és una mona de xocolata que li va regalar la meva germana al seu fillol, el meu fill Pau. Realment l'efecte està ben aconseguit, si amplieu la imatge clicant-hi, veureu que sembla realment la "pell" d'una pilota. Encara que pugui ser discutible que siguin sans tots els colorants (encara que siguin alimentaris) per assolir aquest efecte, per menjar un dia no passa res, i l'efecte s'ho mereix, una altra cosa seria menjar la xocolata de colors diàriament.

Per fer minientrepans, o millor dit microentrepans, una bona opció són els Quelys de Mallorca uns panets, de pa dur, que s'obren en dues meitats (amb certa dificultat), i que donen molt de joc per presentar petits mos del que sigui. Recentment els vaig utilitzar per preparar un mini berenar als meus fills, era ja tard i no volia que mengessin gaire per assegurar-me que sopaven bé després. Els vaig preparar uns microentrepans, amb un quadret de xocolata i unes gotes d'oli d'oliva a dins, també se li poden posar unes escates de sal per realçar el sabor de la xocolata. No cal que us parli de les possibilitats d'aquests per preparar multitud d'entrants i tentenpies. Tot s'hi val. 🌐 Read this recipe in English

Avui vull parlar d'un llibre de cuina que te la meva mare, i que espero heretar en un futur ben llunyà, es diu "Art de ben Menjar", es del 1929 i el van fer dues germanes, Adriana i Sara Aldabert. Em sobta també, al tenir el llibre en les meves mans, que en la primera pàgina hi és la dedicatòria signada, de les germanes Aldabert (de les dues) al meu avi, el pare de la meva mare, Lluís Canivell, qui entenc que va ser l'encarregat de comprar el llibre, encara que l'us el fes la meva avia materna. I dic l'us perquè es veu un llibre força utilitzat, i un llibre de cuina utilitzat és un llibre tacat, i més si aquest te ja més de 80 anys, que es diu enseguida. A la primera pàgina es pot llegir: "Llibre català de cuyna. Entrepassades, sopes, salses, ous, entrants variats, pexos, carns, viram y caça, verdures, pastisseria" El de casa meva, és la tercera edició, i data del 1.925. El va fer la impremta "La Renaixensa" de Barcelona, que estava o est...

Aquest 2009 suposa el quart any d'"aquest nostre" blog. Durant aquest any han passat per aquí 57.585 persones, la qual cosa ha suposat 71.566 visites, segurament alguna més perquè durant uns dies vaig tenir desconnectades les estadístiques, amb els canvis de disseny del blog. D'entre les moltes dades que em dóna Google Analytics, per avaluar el blog, n'hi ha una que m'agrada molt: el temps mitjà de permanència a la pàgina, que és d'1,15 minuts aquest any i d'1,24 al mes de desembre. Si pensem que el 70% de les visites arriben des de google, i que molts d'ells no han trobat en aquesta pàgina el que buscaven, la mitjana de permanència és molt alta, o sigui que qui hi entra llegeix, i això per a qui escriu és, com diria en Juan Carlos, un orgull i una fonda satisfacció. El rànquing de navegadors, des dels quals s'accedeix a 3o4aldia.com, és el següent: Internet Explorer el primer amb un 65%, Firefox segon amb un 27% , Safari, el navegador d'ap...

Aquest any 2009, que s'està acabant, en allò gastronòmic ha tingut per a mi algunes novetats, segurament la més important ha estat la meva primera Ratafia. Ho vaig explicar al bloc. Quan vaig veure el resultat de la meva Ratafia, vaig decidir compartir-la amb alguna de les persones que llegeixen aquest bloc, i vaig llançar el sorteig. Hi ha 10 participants-candidats a una de les meves ampolles de Ratafia (veure foto). Això candidats/es, surten dels que heu deixat comentaris, per participar en el sorteig, als diferents posts sobre la ratafia i fins i tot algú a Youtube on deixi un vídeo sobre la preparació de la mateixa. Per a cadascuna de les 11 ampolles, que vaig fer de la meva Ratafia, un jove dissenyador (el meu fill Víctor) ha creat una etiqueta única, en podeu veure 3 a la foto, això sens dubte millora molt el valor del premi, el licor està bo però no deixa de ser un experiment, el meu primer experiment en aquest àmbit. Bé anem al gra, després de fer un senzill sorteig fa un m...