3 o 4 al dia

Durant els propers 1 i 2 de juliol se celebrarà a Stavanger, Noruega, la part europea del concurs de cuina Bocuse d'Or . Per part d'Espanya hi participarà Ángel Palacios, responsable de la cuina del restaurant La Broche de Madrid, per haver estat el guanyador de l'onzena edició del Campionat d'Espanya de Cuiners. Hi participen en total 20 països d'Europa. A més de la part europea, hi ha un concurs a Àsia, que es va celebrar aquest any a Xangai, i un altre a Mèxic, que se celebrarà a l'octubre, i posteriorment, al gener del 2009, se celebrarà el Mundial, a Lió. L'anterior edició mundial d'aquest concurs (la mundial) es va fer famosa a Espanya per la pel·lícula documental "El pollo, el pez y el cangrejo" del director José Luis López-Linares. Curiosament, van emetre fa poc el documental per TVE2, i un bon amic em va avisar que el feien a la tele. Vaig parlar del documental fa temps, per aquí . En l'edició del 2007 el participant espanyol va s...

A veure a veure, n o és que hagi canviat el nom del blog, ni que animi la gent a dejunar 3 o 4 dies a la setmana (de fet es veu millor si dic 4 o 3 dies). El títol es refereix a les vegades que com a mínim, ens aconsellen que mengem peix. Després de sentir parlar de 5 peces de fruita i verdura al dia, i d'un litre i mig d'aigua, l'altre dia Ismael Prados (Isma) al nou programa que fa a TV3 el cap de setmana, va dir que l'OMS aconsella menjar peix almenys 3 o 4 vegades per setmana. A casa meva, diria que no arribem a aquesta mitjana. Generalment mengem bacallà un cop a la setmana, no sé si posar una mica de tonyina a l'amanida compta com menjar peix. Un cop cada 2 setmanes (aprox), la meva dona compra llenguado fresc o similar, i el cuinem gairebé sempre a la Meunière. Jo alguna vegada cuino peix blanc al vapor amb verduretes, amb la tècnica del paper film . Amb la qual cosa crec que devem estar per les dues vegades a la setmana, i no totes les setmanes. Duran...

Després de fer alguns dies pasta fresca, avui amb la calor que ens ha arribat m'he decidit a fer pasta, però en lloc de fer pasta fresca, per manca de temps, he fet pasta normal (pasta de sèmola de gra dur) però fresqueta. O sigui pasta de gra dur, concretament penne rigate de Barilla, però les he cuinat com un plat fred, d'aquí això de Pasta fresqueta. Bàsicament he fet un pesto senzill, però amb tomàquet cru, tot en fred. He utilitzat alfàbrega congelada a daus (la de la Sirena), per acabar les meves reserves, ja que ara ja tenim bona alfàbrega natural. He afegit dos tomàquets madurs, després d'escaldar-los 2 minuts per pelar-los millor, i tallats a trossets, i he afegit a la barreja força parmesà, i un bon raig d'oli d'oliva. Tot en fred. Boníssim.

El meu sogre em va regalar, ja fa gairebé dues setmanes, un munt de cebes tendres del seu hort, segurament massa per al nostre consum normal. Per gastar-les vaig decidir fer ceba confitada (com una mena de melmelada de ceba), i l'he utilitzat per acompanyar alguns plats. M'agrada molt per acompanyar un llom de bacallà, pel contrast dolç i salat, però serveix per acompanyar molts plats . Avui he "inventat" una truita de ceba confitada, per no induir a error, i aprofitant les matemàtiques, hauríem d'escriure-ho com a Truita de (ceba confitada), que seria molt diferent d'una (truita de ceba) confitada. La veritable recepta, de la ceba confitada, no porta sucre, la dolçor s'aconsegueix del propi sucre de la ceba, a base de tenir-la al foc moltíssima estona, remenant molt, a foc molt lent, perquè no es cremi. Jo per fer la ceba confitada d'una manera més ràpida i senzilla, hi afegeixo una mica de sucre, i hi afegeixo a més una mica d'Oporto, amb la qu...

Casualment el 75% de tota la meva ascendència, generacions i generacions, es concentra al triàngle que es formaria unint amb una línia Tortosa, Montblanc (una mica més al nord) i Tarragona.  Un rebesavi meu va ser alcalde de Tarragona. Conservem una heliografia seva, al que sembla ser una platja de Cuba, potser de mitjans segle XIX. Tenia un bigoti enorme de mitjans del S XIX. Tenim una casa a l’Ametlla de Mar. Si no coneixeu aquest poble, es tracta d’un destí molt agradable. Tranquil i molt pescador, encara és un dels pocs pobles de platja on pots trobar cales solitàries. De moment. Els plats típics són l’arrossejat, la fideuada i el suquet calero. L’Ametlla és molt a prop del Delta i això es nota, però també és un dels (pocs) ports de pesca més actius de Catalunya. Hi ha una altra cosa que val la pena comentar; els seus habitants que es diuen caleros (no ametllins ni almendrados) provenen del sud de València, principalment descendents de pescadors de Benidorm que al segle XVIII...

Ja vaig parlar del llibre Calor , de Bill Buford, he de reconèixer que em va costar acabar l'última part del llibre, ja que transcorre en una carnisseria de la Toscana, i se'm va fer una mica feixuc, tanta carn. Prefereixo la part del llibre que narra la vida a la cuina del restaurant Babbo, a Nova York. M'agradaria explicar-vos aquí un plat medieval, brutal, que fa en Dario, el carnisser de la Toscana: el peposo notturno. Sembla ser que encara el fan en algunes carnisseries de la Toscana, almenys a la d'en Dario, a Panzano. Al llibre explica els dubtes que hi ha sobre la procedència del plat. Hi ha diverses teories; la que a mi més m'ha agradat, cosa que no vol dir que sigui la més probable, és la que suposa que el plat va ser inventat per Filippo Brunelleschi, al segle XV, per alimentar els artesans que treballaven de nit en la construcció de la cúpula de la catedral de Santa Maria del Fiore (el Duomo de Florència). Cosa que suposa una prova més del geni de Brunel...

Ahir vaig tornar a fer pasta fresca , amb la fórmula que vaig explicar d'1 eto (100 grams) de farina i 1 ou, i és que fer la teva pròpia pasta fresca enganxa . Aquí teniu l'altre post, amb les explicacions. He de dir que vaig millorant en el meu procés de fer pasta. He après alguns trucs, mirant vídeos a youtube, i llegint webs. Dues coses que podem anomenar trucs que he provat aquesta vegada, i realment funcionen, (faciliten el procés) són les següents: 1) Un cop pastada la massa, una bona estona (no menys de 10 minuts) és bo deixar-la reposar en forma de bola, uns 20 minuts embolicada en paper film. Això fa que la massa estigui més estable, que l'ou s'incorpori millor a la farina, i quedi més flexible, per la qual cosa serà més fàcil d'estirar. 2) Un altre truc, per evitar que la massa s'enganxi a la superfície de treball, va millor utilitzar farina d'arròs, que la de blat amb la qual hem fet la pasta. A més facilita molt el procés de tallar la p...