Provolone

Un dels meus punts febles com a aficionat a la cuina, el que seria per a Aquil·les (el dels peus lleugers) el seu taló, o per a Shin Chan i Ferran Adrià, el pebrot; són els formatges.

De petit no m'agradava cap tipus de formatge, ara ja m'agraden alguns, diria que bastants (m'he fet tot un homenet).
Vaig començar amb els més suaus, estil Burgos, Tronchón, Mozzarella, després em vaig enamorar del Parmigiano Reggiano i del Grana Padano, genials, amb les seves notes fruitades.
També m'agrada el formatge Emmental en algunes preparacions, el Tetilla gallec, el Provolone o les Scamorze italianes, sobretot les scamorze fumades són una delícia.

Sé que m'estic perdent una part important de la gastronomia, però no puc amb els formatges molt forts. Sobretot em veig incapaç de menjar un formatge blau, un Cabrales, un Gorgonzola, un Roquefort o un Stilton, no me'ls menjo ni lligat.

Recordo que quan vivia a Itàlia, amb la que ara és la meva dona, vaig anar a passar uns dies a Barcelona, i ella es va quedar a Milà. Com a mostra d'afecte, abans de marxar vaig comprar un tros de Gorgonzola (a ella li encanta), i el vaig posar a la nevera, amb una nota que deia "si us plau acaba-te'l abans que torni". Vivíem en un mini pis de 30 metres quadrats, i les meves pituïtàries no haurien aguantat l'olor d'aquest formatge escampant-se des de la nevera per tot l'apartament.

El motiu del post és que dimecres vaig comprar i menjar un dels formatges que m'agraden, el Provolone. Aquest formatge, encara que originari del sud d'Itàlia, ara es produeix principalment al nord, a la Llombardia (Milà) i al Vèneto (Venècia). El Provolone es fon molt bé, i un dels plats típics és presentar una llesca d'aquest formatge fosa amb unes herbes i una mica d'oli per sobre, és molt bo i molt suau.

Els argentins (i els uruguaians) mengen també una versió del provolone, ells l'anomenen provoleta. No podia ser d'una altra manera, els argentins són els Italians de Sud-amèrica. Ells la mengen a la graella (com no?). De fet jo vaig comprar el meu provolone-provoleta en una botiga de carn i menjar argentí que hi ha a la Plaça Letamendi de Barcelona. Es ven ja en rodanxes d'uns 15 cm de diàmetre i un centímetre de gruix.

Després de buscar per Internet, la millor i més ràpida manera de fer la provoleta, primer vaig descartar la graella (motius evidents), després el forn (tenia pressa) i després la paella (després netejar-la...), em vaig decantar per l'opció del Microones. El vaig posar 1 minut i 20 segons al Microones a tota potència, amb les herbes de Provença per sobre i un raig d'oli, va quedar genial. Després de treure'l del Micro, hi vaig posar una mica de tomàquet cru i una mica de pernil serrà. Vegeu la foto.
Aquí teniu un plat senzill, amb el qual sorprendreu els vostres comensals, es fa en només 10 minuts. Cada dia tinc més clar, que cuinar no és qüestió de temps, és qüestió de ganes i una mica d'imaginació. Des d'aquí pretenc donar-vos algunes idees.